Molt habitualment sentim a dir que les persones grans no tenen ni llibertat ni dignitat. Especialment es diu d’aquelles persones grans amb alta dependència física o psíquica.
I quan vols rebatre aquests arguments et diuen: “tu creus de debò que una persona demenciada és lliure d’anar sola al cinema o de disposar de diners per comprar-se el que vulgui?” O bé: “tu creus que a una persona gran a qui se li han de canviar els bolquers perquè té incontinència severa, o a qui han de vestir o alimentar ja que ella per si mateixa no pot fer-ho, aquests fets li resten alguna dignitat?
I aquí és jo vull explicar perquè les persones grans, malgrat ser dependents per a les activitats de la vida diària, són lliures i dignes.
Abans que res definirem llibertat i dignitat
Sobre la llibertat se n’ha escrit moltíssim, però, per abreujar, direm que és la capacitat per poder triar l’opció que més convé. Indubtablement la llibertat té infinitat d’àmbits: llibertat política, religiosa, de pensament, etc.
Pel que fa a la dignitat podem dir que és una paraula que etimològicament vol dir que la “persona té vàlua”, per tant, vol dir que la persona no pot ser maltractada, menyspreada, oblidada, torturada, etc.; no se li pot fer res que pugui fer-li mal, ja sigui mal psicològic o físic.
Ara bé, per poder comprendre l’abast de la llibertat i la dignitat cal diferenciar-ne dos tipus:
a) Llibertat ontològica.
b) Llibertat social.
c) Dignitat ontològica.
d) Dignitat social.
Què són la llibertat i la dignitat ontològiques?
Són aquells estats inherents a la persona humana, sigui perquè s’és fill de Déu (si se li vol donar un sentit religiós), sigui perquè s’és un ciutadà d’un país (sentit polític) o sigui perquè s’és un ésser dins d’una societat humana (sentit social).
Sigui quin sigui el motiu perquè la persona és considerada “humana”, tant la llibertat com la dignitat no es poden menyscabar ni es pot privar la persona de llibertat ni de dignitat. Cap llei pot desproveir les persones de llibertat i de dignitat. Totes les persones de tots els països, races, creences religioses, orientació sexual, etc. són lliures i dignes, sense cap excepció.
Què són la llibertat i la dignitat socials?
La llibertat social és aquella que atorga o limita la mateixa societat. Per exemple, s’estableix per llei que la llibertat de vot no es pot practicar abans dels 18 anys. Tampoc no es pot sortir despullat al carrer perquè atempta als usos i costums de la nostra cultura. En canvi, en algunes cultures africanes o amazòniques les dones mostren els seus pits sense cap problema perquè culturalment està acceptat. Així doncs, cada societat estableix uns límits i unes normes que afecten a la llibertat teòrica dels ciutadans. Aquí entren els moviments llibertaris i antisistema que consideren que aquest conjunt de normes escrites i no escrites són avaluades com a danyoses per a la població. Naturalment és una creença i com a tal l’hem de respectar. Però la realitat és que la llibertat social l’hem creada entre tots els ciutadans, no únicament els que tenen el poder. Són normes acceptades i que, a més, canvien segons els temps perquè aquesta llibertat social es va adaptant a les noves situacions. Evidentment, societats obertes són més ràpides en canviar les normes socials i les societats tancades són més reticents a qualsevol canvi.
Quan ens trobem davant d’una persona jutjada per la justícia i obligada a romandre a la presó, a aquesta persona se la condemna a “privació de llibertat”, però la seva llibertat ontològica resta intangible. La persona condemnada ha perdut la quota de llibertat social que la mateixa societat li ha aplicat. Potser costa d’entendre, però la persona que està a la presó pot continuar pensant el que vulgui, estimant el mateix i odiant tot allò que odiava abans de ser condemnada.
La dignitat social és també aquella que atorga la societat. Per exemple, un científic guardonat amb el premi Nobel té una dignitat social reconeguda més gran que la que pugui tenir un fuster o un taxista. Quan diem: “totes les persones són iguals davant la llei” ens estem referint al fet que es jutja la persona com a ésser ontològic, no en funció de la seva dignitat social. Bé, aquesta és la manifestació dels principis jurídics, una altra cosa és si s’aplica adequadament o si els jutges es deixen influenciar per la dignitat social dels encausats.
En el cas de les barbaritats dels camps de concentració nazis, veiem que a totes aquelles persones jueves, gitanes, religioses, homosexuals, etc. se les estava atacant en la seva dignitat social però que, malgrat totes les atrocitats que patien, no van perdre mai la seva dignitat ontològica. Malgrat tots els sofriments, no van deixar mai de ser persones, no van adquirir l’estatus d’animals o vegetals encara que fossin maltractades, torturades i denigrades. Van continuar sent persones.
Al segle XVIII, Rousseau venia a dir que la societat feia minvar la llibertat individual, ja que la societat impedia el ple desenvolupament de les capacitats de la persona. Tenia raó, però es referia a la llibertat social no a la llibertat ontològica. No vull entrar en la demonització que s’ha fet de Rousseau per part de molts intel·lectuals, però sí que faig aquesta observació perquè Rousseau es refereix única i exclusivament a la llibertat social, és a dir, aquella que ens dona la societat o l’establishment. I no oblidem que la societat som tots. Els moviments populistes solen parlar en nom del poble, com si hi hagués ciutadans i altres que no ho fóssim.
La llibertat i la dignitat en les persones grans
Les persones grans amb alta dependència psíquica i/o física han perdut la seva llibertat social (no es poden moure autònomament), però no han perdut la llibertat ontològica. El cert és que tots els que hem tingut experiència amb gent gran dependent observem que a aquestes persones sempre els queda una petita parcel·la de llibertat: poden triar si volen iogurt natural o de fruites, o bé rebutgen menjars o a persones. Nosaltres no coneixem les seves ments, ni els seus desitjos, però elles són lliures de manifestar si alguna cosa els agrada o no; de vegades, d’una manera molt senzilla, per exemple estrenyent la mà del seu cuidador o cuidadora. Els cuidadors han de tenir present que estan al davant d’una persona que pateix una disminució important de la seva llibertat social, però que conserva intangible la seva llibertat ontològica.
I el mateix podem dir de la dignitat. Aquestes persones han perdut la seva dignitat social, és igual que hagin estat primers ministres o captaires, continuen sent persones i ho seran fins que es morin i, encara que es morin, tothom les recordarà com a persones. Fixeu-vos que els metges parlen “d’estat vegetatiu”, no parlen de “és un vegetal”. Un estat sempre és transitori, això vol dir que la persona pateix un estat vegetatiu amb les mínimes funcionalitats vitals del cos humà, però encara és persona.
En conseqüència jo convido tothom a reflexionar i a mesurar el nostre llenguatge i a no confondre els termes. La dignitat i la llibertat són consubstancials a la vida humana i, per tant, malgrat totes les malalties, desgràcies, males praxis, maldat humana, etc. ningú no perd mai la seva llibertat ni la seva dignitat.
Elisabet Massons Rabassa. Col·legiada 2637. Ha estat directora d’una residència de gent gran.
Juny 2017