El Grupo feminista Fiadeiras del CESG i el Col·lectiu de Dones i Equitat del CEESC han elaborat un Manifest que, sota el lema "No callis, no consentis, no et sentis culpable", posa el focus en la culpa que les dones sentim i ens fan sentir en totes les facetes.
El Manifest el trobareu en gallec i català aquí.
I us deixem el text íntegre en català.
--
Segons l’Institut d’Estudis Catalans, el substantiu femení CULPA és una falta més o menys greu comesa voluntàriament, i donar a algú la culpa d’alguna cosa és atribuir-li d’haver-ne estat causa.
“El motiu de l’expansió del coronavirus a Espanya va ser culpa de les manifestacions del 8M”. Aquesta afirmació va ser tan repetida, que aquest mantra gairebé es converteix en veritat. Gairebé, perquè les dones estem ben acostumades que la culpa formi part de nosaltres, com una ombra.
Va ser així en el cas de la "Manada" en què els mitjans de comunicació de masses repetien constantment que ella anava sola i borratxa: CULPABLE.
Va ser així en el cas de Laura Luelmo, perquè va sortir a córrer de nit i sola: CULPABLE.
Va ser així en el cas de moltes dones assassinades, perquè van denunciar... o perquè no van denunciar: CULPABLES.
Tant és així, que vam haver de cridar-ho al món sencer: "Y la culpa no era mía, ni dónde estaba ni cómo vestía". (Un violador en tu camino, Las Tesis).
Podríem argumentar que la culpa és una experiència compartida per les dones, no només en situacions de violència explícita, sinó una constant en la nostra vida diària. Com diu la nostra estimada Lola Ferreiro Díaz, la culpa és el principal malestar de les dones.
I, com bé sabem, allò personal és polític i, per tant, les nostres experiències individuals tenen molt a veure amb un sistema que ens vol així, culpables.
La culpa continua sent un mecanisme patriarcal eficaç per configurar i perpetuar el control social sobre les dones. La culpa és una estructura estable a la subjectivitat de les persones; a través d'ella, les dones aprenem a complir amb els mandats i rols de gènere.
De la mateixa manera, la culpa va molt de la mà de la resta d’altres substantius femenins: autonegació, angoixa, ansietat, depressió, frustració, submissió, dependència… Emocions, sentiments i actituds que es vinculen al fet de ser dona (úter=histero=histèria), sense anomenar que la invisibilització de les dones i la patologització i criminalització d’allò “femení” és una forma de violència simbòlica que exerceix el patriarcat, i que es manifesta en el cos i la ment de les dones prenent aquestes diferents formes de patiment.
I per què estem parlant ara mateix de la CULPA? No és casualitat que l’any 2020, de la major mobilització social de suport al feminisme amb marxes/manifestacions massives a tot l’Estat, la resposta patriarcal fos la d’utilitzar, de nou, la culpa?
Qui culpa és el guardià del codi, de les normes. Per tant, cada vegada que transgredim algun patró d’aquest codi, s’activa un senyal que ens informa que el codi s’ha transgredit. Aquesta és la culpa. Culpades, sempre, i autoinculpades, moltes vegades... per no poder cuidar, o per no voler, per desitjar, o per no fer-ho... o per fer o per no fer...
La culpa, com altres emocions, no només la sentim, sinó que reaccionem interiorment davant d’ella, cosa que condueix a una segona emoció: la culpa per sentir-se culpable. I, així, en aquesta roda que ens atrapa... o no? La culpa ens alerta, és un indicador que assenyala que estem transgredint, estem canviant un codi que ens vol sotmetre. La culpa és molt nostra, és una culpa compartida. I com tot allò que transcendeix la individualitat, es pot reconvertir en una força de lluita comú, un motor per a la desobediència col·lectiva. Com també d’altres paraules amb què les dones, afortunadament, omplim el nostre vocabulari i les nostres vides: alegria, felicitat, lluita, empatia, o SORORITAT, totes elles paraules en femení.
Les dones amigues, les amigues estimades, pilar fonamental en les nostres vides, on trobem el sosteniment per seguir endavant en la lluita contra l’opressió del patriarcat. En paraules de la Marcela Lagarde: “Què hauria estat de les dones en el patriarcat sense l’entramat de dones al voltant, a un costat, al darrere, al davant, guiant el camí, aguantant juntes. Què seria de nosaltres sense les nostres amigues? Què seria de les dones sense l’amor de les dones?”
Les nostres Hermigas (terme creat per la Lucia Asué Mbomio) són amigues que s’acaben convertint en germanes, les dones amigues partidàries les unes de les altres, unides entre nosaltres i no contra les altres. La solidaritat entre les dones, la germandat de les dones, la sororitat. Sororitat com a aliança política entre totes les dones per combatre la desigualtat pròpia del patriarcat.
Alegria (substantiu femení), sentiment de plaer manifestat a través dels somriures de les dones, somriures que ara només podem intuir amagats darrere de les mascaretes, però alegria que s’identifica en les mirades creuades en la lluita compartida per canviar aquest sistema opressor. La lluita (substantiu femení), la lluita compartida entre les dones, adolescents i nenes, per construir un present on al centre es trobi la tendresa (substantiu femení) i la generositat (substantiu femení) propis de la sororitat entre les dones. Lluita que segueix endavant tot i les limitacions que vivim dia rere dia, abans i durant la COVID-19.
"No callis, no consentis, no et sentis culpable"
***
Des dels Col·legis professionals de l’Educació Social, tenim la responsabilitat social d’atorgar a aquests temes un lloc prioritari en els nostres debats i reflexions:
- Per ser una professió on les dones són majoria; una professió invisible i infravalorada socialment i econòmicament, amb poc reconeixement i condicions laborals precàries.
- Perquè com a educadores, compaginem el treball de cura a les nostres llars amb el treball de cura a les persones que acompanyem professionalment.
- Com a professió essencial que treballa amb el públic en espais familiars, escolars, d’organitzacions i comunitaris.
Davant d’aquest escenari, MANIFESTEM:
- El paper clau de l’Educació Social és la transformació de la societat, ja que treballem per al desenvolupament integral de les persones, lliures de prejudicis i estereotips de gènere.
- La reivindicació d’una educació en l’ètica de la cura i en el reconeixement efectiu dels drets socials.
- La necessitat d'establir estratègies diferents i alternatives a l'externalització de l'atenció, que permetin a aquelles dones i homes que ho desitgin exercir la cura de manera digna.
- El dret a un treball digne.
- La necessitat de promoure la corresponsabilitat de dones i homes.
- La necessitat de repensar el públic i el comú per situar la reproducció de la vida i el benestar al centre de les prioritats de la nostra societat.
- La necessitat d’una cultura comunitària, basada en les relacions veïnals, la gestió participativa i l’ús compartit de béns i espais públics, on es puguin construir xarxes de sororitat i suport; perquè el col·lectiu facilita la vida de tota la ciutadania.
#Edusofeminista
Barcelona, 8 de març de 2021
Descarregueu-vos el Manifest Bilingüe sencer.
---
Manifest elaborat per Grupo de Trabajo Fiadeiras i el Col·lectiu de Dones i Equitat del CEESC.
