Des del 20 de març tenim activa una crida adreçada als professionals de l’educació social, a través de la qual ens hem proposat donar resposta o derivar les consultes a serveis especialitzats de possibles dubtes, denunciar situacions o deficiències i fer d'altaveu de la professió, en aquest estat de crisi sanitària i social provocada pel Covid-19.
Totes les respostes recollides a la crida les hem fet arribar als responsables de l’administració, a través de diferents comunicacions i contactes que hem tingut al llarg d’aquestes setmanes (Reiterem a l'Administració que el Col·legi és al servei de la professió i de les persones). En les reunions dutes a terme fins al moment, hi ha hagut un compromís per part seva de donar resposta per escrit a detalls com els que apuntem ara.
Però també creiem interessant donar-les a conèixer en obert, per fer arribar la situació de la professió a com més gent, millor, per difondre quines són les impressions, necessitats i angoixes dels professionals.
Tot seguit trobareu una tria de missatges que hem considerat interessants i representatius de la situació que vivim. Queixes que fan referència, sobretot, a la insuficiència o generalitat dels protocols de prevenció de riscos laborals, poc o gens adaptats a l’activitat que realitzen, o impossibles d’implementar per les condicions de precarietat en què es troben molts dels centres, ja siguin de gestió pública o privada. La majoria són missatges de l'inici de la crida, quan van aparèixer moltes pors, incerteses i inseguretats que s'han anat posat a lloc. Potser la "fotografia" d'aquell primer moment, ara, queda lluny.
De fons, però, s'hi reflecteix el malestar dels professionals, anterior a la crisi del Covid-19, i que ara encara pren més força.
En qualsevol cas, es tracta de percepcions subjectives i concretes, que òbviament cal posar en context, i més quan la velocitat dels canvis aquests dies és important, però que poden ajudar a valorar l’estat d’ànim dels professionals de l’educació social.
En tots els casos hem rebut el permís per fer-los públics de manera anònima.
Gent gran
Soy educadora social en una residencia de la tercera edad. Actualmente se están realizando todas las actividades con normalidad, el único cambio que se ha derivado del estado de alarma es que no pueden mezclarse entre plantas, así como el uso de gel antiséptico. En una de las plantas ya hay residentes con fiebre, desde dirección nos dicen que es bacteriano y que están remitiendo con amoxicilina. A ninguno de ellos se les ha realizado ninguna prueba ni tampoco están aislados. Voluntariamente decidimos ponernos mascarilla hecho que nos ha prohibido dirección ya que hacemos videollamadas y eso puede generar alarma social. Tanto los profesionales como familiares estamos preocupados de que no hayan cesado las actividades lúdicas y, por otro lado, que no se haga uso de mascarillas ni guantes. ¿Creen que se debería tomar medidas más adecuadas a la situación actual, teniendo en cuenta que son un colectivo de riesgo?
Persones amb discapacitat / Diversitat funcional
Treballo en un pis tutelat per a persones amb discapacitat. L'empresa ens ha anat enviant diferents protocols d'actuació en cas de tenir alguna persona contagiada per COVID. Però en cap cas disposem d'habitacions individuals per aïllar a qui estigui afectat. Els torns de feina s'han reestructurat i estem treballant torns de 24 hores amb tres dies de descans entre torn i torn (les jornades parcials també). Prevenció de riscos ens ha donat una mascareta quirúrgica per a cada educador que ens ha de durar tot el torn de 24 hores, i en algun moment ens han demanat que les reaprofitem per altres torns que haguem de fer. Ens reparteixen el material de prevenció però no ens expliquen com l'hem de fer servir. Avui han donat unes mascaretes FFP3 sense explicar-nos com les havíem de fer servir.
Treballo en una escola terapèutica de joves amb patologia dual que no tenen EPI, ara ens diuen que després de portar una setmana treballant i posant les nostres vides en perill que potser fan un ERTE. Denuncio aquesta situació i tots som persones de risc i ens hauriem de protegir.
A la Llar-residència per a persones adultes amb discapacitat intel·lectual Ens està costant la vida mantenir el personal a les llars, mitja plantilla està confinada i la resta està treballant massa, això, en un context molt angoixant, perquè els usuaris tancats a casa i sense les seves activitats quotidianes no estan gens bé, estan tenint trastorns de conducta, no és suportable. La situació és una bomba de rellotgeria.
Ara mateix al meu centre tenim com a tot arreu manca d'estris de seguretat, mascaretes que canvien cada dos dies, falta de bates, de mascaretes ffp2 i ffp3 en tenim 2, per si hi hagués un cas. Que per sort no tenim. Hem de cobrir amb molt menys personal totes les persones de la residència, en una situació molt complicada que no arriben a entendre. La falta de personal és per poder tenir equip de reserva. Ens falten eines per explicar què està passant. I amb el que tenim, construïm. El pitjor és arribar a donar tot l’acompanyament que els cal sense contacte (com diu el protocol). Gairebé hem paralitzats les seues vides, i les nostres, i no els podem donar resposta. Els treballadors també tenen pors que no podem cobrir.
Som 2 educadores per torn, amb 13 usuaris. Són persones adultes amb discapacitat intel·lectual i són un col·lectiu de risc. Tenim imprès el protocol de maneig de la situació d'una persona contagiada per Covid19 o un possible contagi. Tenim una llista d'accions per tal de protegir-nos les educadores i per protegir als usuaris. No tenim mascaretes, no tenim bates, fins fa dos dies no teníem gel desinfectant (en teníem uns de caducats de fa 10 anys). Hem de tenir en compte que cuinem, ajudem en la higiene i fem activitats tots conjuntament, 15 persones. Les educadores que mostren algun símptoma com febre o tos continuen venint a treballar. Per part de la direcció, a dia d'avui, no rebem indicacions ni res per tal d'abordar aquesta situació (havent-ho demanat reiteradament), tampoc agraïment ni valor per la nostra tasca. Ens hem d'autoorganitzar amb l'horari i donar suport en cas de baixa en algun torn per tal que no quedi una sola educadora per torn (menys al de nit). Fem el doble o triple d'hores que abans”.
Protecció a la Infància i l'Adolescència
Treballo en un centre de menors on hi ha nadons i infants de 0 a 12 anys. Des de que ha començat tot això tinc molta ansietat. El protocol que hem de seguir a la feina és: rentar-nos les mans molt sovint i el mateix amb els nens. No hi ha cap protocol d'utilitzar guants, ni mascaretes, ni separacions entre nens per evitar contagis, ni tan sols fer canvi de roba quan arribes del carrer. Res. Penso que no té cap sentit! Jo quan arribo a casa, deixo les sabates a la porta, em canvio de roba, etc., i a la feina, res. No tinc cap garantia que els nens em contagiïn la malaltia o jo a ells. Cap protecció. Entenc que els infanta no són població de risc, però jo tinc dos fills petits i dos pares grans, si em poso malalta afectaria molt a la meva família. Què he de fer? Em pregunto si he de deixar la feina per protegir la salut de la meva família?
Insuficiente materiales de prevención. Casi ninguna mascarillas. Solo guantes e insuficiente gel de manos. Sin protocolos de prevención ante casos de contagio o de fugas de menores. Necesitamos refuerzo de personal educativo. Es inviable estar encerrados con 14 menores y 2/3 educadores. Tenemos un caso de un menor de riesgo y ningún protocolo.
En el centre, des que hi ha el confinament, fem torns de 14 hores sense descans. Ens quedem a dormir al centre i així durant 3 o 4 dies. Ningú ens ha informat de si hi haurà alguna compensació com tampoc tenim cap mena de previsió del nostre horari de la setmana següent. El personal de neteja també es confina com nosaltres durant tota la setmana (de dilluns a divendres). És una sola persona quan de normal són 2. Com és de lògica no dona a l'abast a fer neteja del centre i fer rentadores. Els educadors junt amb els nens ens fem càrrec de la neteja dels espais. Com que la situació no ho permet no hi ha hagut cap reunió d'equip i, per tant, ningú ens pot informar de res, ni de previsions no de com se'ns compensarà el no poder retornar a casa a fer el descans i la cura de la nostra família. Tot l'equip està obert i entén la situació, però tenim cada cop més dubtes de fins a quin punt se'ns pot exigir gaire més de la nostra part.
Estem treballant a cegues, sense material de protecció i sense tests que ens permetin saber si hi ha algun positiu entre la plantilla o els residents. Hi ha protocols per aïllar els residents però no per aïllar professionals. Treballo amb adolescents que s'escapoleixen i no tenim personal de seguretat que ho pugui impedir, fent inútil el confinament. Exigim material de protecció, no només en casos positius (ja arribaríem tard) i tests per a residents i treballadors.
Salut i comunitat
Hi ha educadores socials que treballem als hospitals acompanyant emocionalment persones que pateixen malalties avançades. I actualment no ens estan deixant anar a treballar, quan hi ha gent que esta morint sol i potser és quan més ho necessita. Es prioritza la vida, però a quin cost emocional? Morir aïllat no és digne... sabem que és un tema complicat, però que s’ha de posar a debat almenys.
Serveis Socials
A Tortosa i a les Terres de l'Ebre ha tancat l’únic dispositiu d'acollida per a persones sense sostre. Els equips de primària fa dies que no ens desplacem als municipis. Les targetes de menjador no acaben d'arribar als destinataris.
Sensellarisme
Em sento contenta i segura a la feina. Però trobo que la professió no està gent visibilitzada, gens ni mica. Tot i que molts de nosaltres estem treballant, seguim treballant, a primera línia, cada dia, no se'n sent res enlloc, no se'n parla de les persones vulnerables de les quals tenim cura (a part de la gent gran) i, sincerament, jo em sento una mica oblidada i gens reconeguda. Perquè sí, en una situació com l'actual, on venir a treballar cada dia per acompanyar les persones en exclusió social, necessitem més suport, més acompanyament (a nosaltres), més reconeixement públic de la nostra tasca, etc. Perquè puguem continuar exercint amb il·lusió, alegria i esperança. Gràcies!
Més reflexions
Aquesta situació en què ens trobem em fa replantejar conceptes que tenia molt clars. Segons les notícies, alguns centres residencials, davant d’aquesta crisi, han optat per tancar o reduir els seus usuaris. Si no és cap noticia falsa, sembla que han tancat els CIE, han canviat el règim penitenciari d’alguns presos, crec que també han tancat alguns centres residencials a l’àmbit d’addiccions i possiblement altres serveis dels quals encara no tinc notícies. En principi tot això seria molt bona notícia si és que no fessin falta aquest serveis, però crec que no és aquest el criteri. Sembla ser que l’explicació és que els menors dels CIE tenen algun familiar al territori… Ahir no hi era aquest familiar? Els presos tenen més drets avui que ahir a estar a casa? Els addictes ja no tenen cap trastorn? Malauradament crec que la resposta a aquestes preguntes és que no. Crec que la resposta és que abans de responsabilitzar-nos com a ciutadans d’aquestes persones, minimitzarem riscos de cara als professionals que treballen en aquests serveis a canvi d’abandonar per complet aquest col·lectius. Crec que són molt greus aquestes decisions ja que estan posant en perill, i en estat d’abandonament, els col·lectius que ja tenien dificultats abans d’aquesta crisi, per tant ara se’n multipliquen les dificultats. Algun dia sabrem les dades de violència masclista durant aquest confinament? No hi haurà cap mort masclista? Èticament crec que és deplorable. Professionalment sembla que els recursos socials, que jo creia de primera necessitat, han passat a ser recursos absolutament prescindibles. Els seus usuaris... sembla que també són prescindibles. L’estat vol ajudar la població i anuncia públicament que tothom que no tingui feina pot sol·licitar el subsidi de desocupació: doncs l’accés, tant telefònic com telemàtic, al tràmit de sol·licitud de la prestació de desocupació que sembla que ajudarà les famílies que han fet fora de la feina, fa tres dies que no està disponible. Sembla que la Sanitat no es l’únic sector que no pot donar servei a tota la població que ho necessita.
La CRIDA segueix oberta. Volem saber com estàs vivint aquest moment de crisi, si el CEESC et podem ajudar i poder fer arribar l’estat de la professió a l’administració.
També us animem, si sou usuaris de les xarxes socials, a participar de la Campanya L'#EducacióSocial davant la crisi. Som una professió indispensable!, per fer a totes i tots els professionals de l'educació social més visibles i donar-nos a conèixer.