Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i/o mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació 'aquí'.

Les educadores i els educadors socials aquests dies hem fet córrer molt aquestes ratlles que ens dediques (llegir columna del Carles Capdevila al diari ARA). Ho hem trobat en diferents xarxes socials, ens ho hem enviat els uns als altres, ens ho han fet arribar amics i familiars… Entre els  apel·latius que acompanyaven el text hi hem llegit: “que gran!” o “quin crack”! Moltes gràcies Carles per donar-nos visibilitat (i, amb ella, una mica de reconeixement).

És ben cert, com dius, que els que ens dediquem a aquest ofici no li fem cap lleig als problemes perquè sabem que només fent-los front es pot créixer i avançar. Sabem també que la nostra satisfacció per la feina feta la trobem en les coses petites, en els retrobaments amb les persones amb les que havíem treballat i en saber que han estat capaces de tirar endavant (potser una mica) gràcies al fet d’haver estat al seu constat en un moment determinat.

Som militants del fet social, del fet educatiu, i de la humanitat en general. Hi creiem. Però no és menys cert que massa sovint ens sentim invisibles, poc reconeguts o, fins i tot, menystinguts. Som una professió jove però hereva d’una tradició ancestral de vetlla per l’altre, pels altres, pel conjunt dels grups i dels col·lectius. Som presents al costat de persones de totes les edats, de totes les condicions i de tots els llocs, però no se’ns veu. De fet, si ho fem bé, és ideal que no se’ns vegi. Això vol dir que posem al centre de la nostra acció les persones amb les que treballem. Però sempre són d’agrair unes paraules de reconeixement arribades des d’una altra mirada que no és la pròpia. Segur que ens ajudaran a explicar al món qui som i perquè hi som.

De nou, gràcies Carles.